FONTOVA TEATRE

CAIMAN de Buero Vallejo

El cartell anunciador

El passat diumenge 3 de juny, dins dels actes de la Festa Major, que serà el cap de setmana del 8, 9 i 10 de juny, el grup de l’AteneuUnio, Fontova Teatre, per satisfacció del públic van interpretar l’obra de Buero Vallejo, Caiman. Una obra de dues hores de durada més deu minuts de descans a la mitja part.

Plovia desconsoladament

Una hora abans de començar, els integrants de Fontova Teatre ja estaven a punt, havien fins i tot posat les cadires pel públic. Mentre algú fumava el darrer cigar al pati de l’Ateneu, altres feien rotllana per comentar els darrers retocs, i alguns caminaven capficats repassant el seu diàleg. I tots ells miraven preocupats la pluja que estava caient i que, de ben segur desdiria a més d’un dels possibles assistents.

Carme Martínez, la veu, la relatora

El Ferran i l’Andrea provaven el correcte funcionament de les llums i el so des de dalt de l’amfiteatre. El director Manuel Lorente intentava conjurar el nerviosisme anant d’un lloc a l’altre, ara dins de l’escenari, ara a l’amfiteatre, i al final mirant al cel  en un intent d’aturar la pluja fina que ara semblava que volia donar treva.

A primer terme Roser Juan,AngieStyles i Joan Espelt. Al fons l'Àlex Navarro

Al grup de Fontova Teatre hi participa molta gent, més dels que surten al full de mà: Carme Martínez, Àlex Navarro, Roser Juan, Joan Espelt, Angie Styles, Gisela Cañadell, i Jesús Pascual fent d’actors. Manuel Lorente de director, Ferran Ràmia i Adrea Pucci de tècnics de llum i so, i Joana Carbonell, Lígia Arreaga i Alfons Bech, Carme Solé i......  Alguns pensàvem que en una obra de teatre només hi havia els actors, però és evident que com més gent hi ha al darrera més bé acaba sortint. I l’obra d’avui n’és una prova.

L'Àlex Navarro, la Roser Juan i el Joan Espelt

A tall de resum transcric el que diu en el full de mà perquè jo no ho sabria dir millor:

“Caiman és una obra escrita per Buero Vallejo en els primers anys de la transició política, estrenada el 1981, “en aquells anys d’incertesa” com diu un dels personatges.

Gairebé 40 anys després, la problemàtica que planteja resulta plenament vigent a la nostra societat i en el context actual.

L’obra reflecteix la realitat social, política i cultural d’aquell moment i la pròpia ideologia de l’autor, sempre crític amb el sistema feixista. Aquest fet li va comportar una condemna a mort acusat d’adhesió a la rebel·lió, després li van commutar per una pena a 30 anys de presó i finalment es va saldar amb 7 anys de captiveri (maig de 1939 a març de 1946).

L'Angie Styles, la Gisela Canadell i la Roser Juan, d'esquena

L’argument ens situa en un barri obrer dels anys 80 on una parella liberal d’activistes lluita per millorar la vida dels seus veïns, malgrat el drama familiar que pateixen per la desaparició de la seva filla; al voltant d’aquet fil van sorgint altres qüestions com l’atur, la lluita per les llibertats individuals i col·lectius, les violacions, la hipocresia, els ideals...

CAIMAN ens parla de la vulnerabilitat de l’ésser humà davant situacions inesperades que ens superen i poden condicionar la nostra trajectòria. També mostra com, cadascú afronta el patiment i les dificultats: alguns amb escepticisme, altres lluitant per millorar el món i altres construint un imaginari que finalment pot esdevenir fatal.

L’obra ens encoratja a lluitar davant l’adversitat i a continuar endavant. Etc.

La Gisela i el Joan, en un carrer fosc de qualsevol ciutat

I tal com acostuma a passar en les obres que agraden, el temps es contrau i no es  fa evident els minuts que han passat. Va arribar la mitja part, alguns van sortir al carrer, bé al pati per fumar una estona, bé al bar de l’Ateneu per prendre un cafè, i aquests darrers van tornar dutxats. La pluja havia revifat i ara queia amb força. Unes noies que venien del bar portaven la clenxa al mig i deien “n’està caient una...!”. Ho vam comprovar just quan es van tancar els llums i al recomençar l’obra s’escoltava l’aigua dels baixants que picaven sobre la teulada fent una remor com de motor.

L'Angie i la Roser immerses en el drama

Tot el que és bo s’acaba, diu la dita popular.Fins a quatre vegades van haver de sortir a saludar perquè els aplaudiments no s’aturaven. Una preciositat d’obra ben escrita,  ben interpretada i ben “pintada” per la il·luminació que els enviaven a cada escena: la del menjador de la casa, la penombra dels pensaments tristos, la dels carrers foscos on l’Antònia demanava caritat.

Gisela, Carme, Angie, Joan,Roser, Àlex, Jesús Pascual, Joana Carbonell i Manuel Lorente

Després, caminant cap a casa revenien pensaments d’una o altra escena, i la gent que ens anàvem trobant ens interpel·lava per alabar l’obra, els actors i, implícitament, la Junta de l’Ateneu.

Colònia Güell, 4 de juny de 2018

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&
&&&&&&
&&&
&