DIADA MUNDIAL DE LA DONA A LA COLÒNIA GÜELL

A la revista La Actualitat s’hi anunciava:

PERFILS DE DONA

DIUMENGE 11 DE MARÇ DE 2018 A LES 18 HORES

AL TEATRE DE L’ATENEU UNIÓ DE LA COLÒNIA GÜELL

Recull de contes teatralitzats que ens presentaran una deliciosa, incisiva i lacerant mirada sobre diferents tipus de dona, totes diverses “Cada dona és un individu, no una espècie” (Isabel Clara Simó).

A càrrec de l’Associació Dones pels 4 Cantons.

A les sis de la tarda del diumenge, puntualment va començar l’acte d’homenatge i reivindicació de la Diada. A la sala les cadires pràcticament totes ocupades, tots els llums apagats excepte els de l’escenari, silenci expectant .Asseguda davant del piano , la pianista Michelle Faber. Surt per anunciar l’acte Maria Maneu i  ens dona la benvinguda

Inicia la representació Montserrat Elias amb un text d’Isabel-Clara Simó i de seguida, la pianista ens toca God Bless the Child i ens demostra el que serà el format de tota la sessió: lectura i melodia de piano .

Seguidament, Joana Carbonell es situa davant del faristol i llegeix un text de Montserrat Roig del recull  “Ramona, Adéu”. La gesticulació, l’expressivitat, la indumentària ja ens demostren que no només serà una lectura dels diversos textos. Quan acaba pren el torn la pianista per espaiar la següent intervenció.

Ara són José Luís López i Carme Martínez els qui teatralitzen el diàleg “Infidelitat, de Maria-Clara Prat Roig.

 - Ricard, tu m'enganyes?
- Zzzz...
- Ricard, que no em sents?
- Zzz...eh?
- Que si tu m'enganyes?
- Que, què...?
- Que si m'enganyes, que si tens una altra dona!
- Però què dius ara?!, quines coses de parlar en aquestes hores!
- Qualsevol hora és bona, digues, en tens una altra?
- I és clar que no!, però què t'ha agafat per fer-me aquesta pregunta?
- Res, però tenia un dubte, i quan es té un dubte s'ha de resoldre, no?
- Un dubte?, què he fet jo perquè dubtis de mi?
- No cal fer res, però és sabut que a les empreses hi ha sempre embolics entre secretàries i caps, o entre companys i companyes de feina, i tu t'hi passes moltes hores a l'empresa, a més també viatges molt...
- I perquè viatjo i treballo molt has de dubtar de mi?.......

Després dels aplaudiments, Michelle Faber que abans havia tocat Seascape, ara ens toca Cry Me a River.

Surt l’Olga Abuin i ens canta Veinte Años, de Maria Teresa Vera, acompanyada a la guitarra per José Luís López, genial. Quan acaben, quan els aplaudiments del públic cedeixen al silenci, la pianista ens ofereix Insensatez.

Qué te importa que te ame
si tú no me quieres ya.
El amor que ya ha pasado
no se debe recordar.

Fui la ilusión de tu vida
un día lejano ya.
Hoy represento el pasado,
no me puedo conformar.

Si las cosas que uno quiere
se pudieran alcanzar,
tú me quisieras lo mismo
que veinte años atrás.

Con qué tristeza miramos
un amor que se nos va:
es un pedazo del alma
que se arranca sin piedad.

Maria Maneu i Roser Joan dialoguen “El bon suís” de Isabel Clara-Simó, un text irònic i humorístic llegit i interpretat a dues veus. La música del piano és Waltz for Debby.

 El marit de la Sofia s’ha cansat d’ella i la vol deixar. La seva amiga Neli li diu que hi ha tres maneres de retenir-lo. Una, posant-se maca, una altra fent-li agafar gelos, i la tercera fer veure que portarà la situació amb dignitat, que vol estudiar secretariat perquè necessitarà diners per viure sola, i que la vegi il·lusionada pel futur, alegre, cantant mentre fa números i plans. La Neli li diu que això no ho suporten els homes, que la dona vulgui ser lliure.

L’Esther Barba, directora de l’acte, mig recitada mig cantada interpreta la peça, “No us caséssiu pas, noietes”, escrita per Boris Vian i que va popularitzar Guillermina Motta,  acompanyada per Michelle Faber.

No he vist mai un home a pèl
que acaba de sortir del bany
regalimant per cada pèl
busca el barnús amb gran afany.
No heu vist cap lleig sense remei
després de devorar un lluç
mirar-se amb cara de pallús
la maonesa del jersei.
Els jovencells són uns mesells
quan es fan vells tenen rampells.
Els que són alts són uns cretins,
si són baixets són uns botxins.

No heu vist mai un home gras
que treu les cames del seu jaç
tot remugant "que tinc mitjons?"
i es grata d'esma els saxons.

No us caséssiu pas, noietes,
no us caséssiu pas.
Val més fer cine, feu-me cas,
o quedar verge a cals papàs.
Feu de cambrera, de rentaplats.
Crieu un mico, crieu gats.
Alceu els rems, serviu conyacs.
Prengueu els hàbits o els parracs.
Veneu bombons, veneu tabacs.
Feu strip-tease amb fons de jazz
o feu la Rambla, en darrer cas.
Però caséssiu pas, noietes,
no us caséssiu pas.

Heu vist un home balbejat
si ve massa tard a sopar.
El coll maculat, de carmí
i amb tuf dubtós de patxulí.
No heu vist mai al cabaret
un senyoràs calb i obsolet
palpar dissimuladament
la donzelleta innocent.

Els que són forts parlen d'esports,
si són polits són avorrits,
si són astuts i orelluts,
quan són rics són massa antics.

Potser no heu vist mai al ball
un pixaví escarransit,
estarrufar-se com un gall,
estirar el coll i treure pit.

No us caséssiu pas, noietes,
no us caséssiu pas,
poseu-vos el millor vestit
i aneu de gresca cada nit.
Canvieu d'amant tres cops al mes,
dins un mitjó guardeu diners
als setanta anys us serviran
per conquerir qualque galan.
Al pretendent recalcitrant
deixeu-lo amb un pam de nas.
Viviu la vida a tot gas.

Però no us caséssiu pas, noietes
no us caséssiu pas.

Però no us caséssiu pas, noietes
no us caséssiu pas.

Repeteixen la parella còmica José Luís López i Carme Martínez, amb el diàleg “Avorriment”, de Maria-Clara Prat Roig “En Joan queda astorat quan la seva dona li diu que el deixa perquè és un avorrit...” I a l’acabar sona al piano The Way We Were.

I per acabar, Esther Barba li diu a Roser Joan “Ja t’ho deia jo”, un monògel d’Isabel –Clara Simó,  on una mare de 50 anys per comptes de consolar la seva filla quan el seu home l’ha deixat, la renya. “Ja t’ho deia jo! Ja t’ho deia jo que passaria!.....”

A tots ens ha agradat. Al pati de butaques es formen les rotllanes de comentaris i poc a poc es va buidant. Quedem pocs quan José Luís López puja a l’escenari amb un company i ens ofereixen un moment d’aquells inesperats i agraït, un  concert de guitarres que es fa curt i, potser per això, encara més valorat.

Aleix Font

11 de març de 2018