dilluns, 18 de juny de 2018


PROSCENIO TEATRO
ROSITA

Nom complert: Rosita la soltera o El lenguaje de las flores

Representada a l’Ateneu Unio, de la Colònia Güell, el diumenge 17 de juny de 2018, a les sis de la tarda




Quadre escènic de Proscenio Teatro
Rosita – Neus Soler
Ama – Olga Abuín
Tia – Letícia Aparício
Tio – José Gallardo
Madre – José Gallardo
Manola 1ª  - Laura Mateu
Solterona 1ª – Laura Mateu
Muchacho - Laura Mateu
Manola 2ª – Àurea Vidal
Solterona 2ª – Àurea Vidal
Obrero - Àurea Vidal
Manola 3ª – Míriam G. Bartés
Soletrona 3ª – Míriam G. Bartés
Obrero - Míriam G. Bartés
Direcció – José Arteagoitia
Escenografia i Vestuari – Proscenio Teatro




Sinopsis (en el full de mà repartit per Proscenio Teatro):

“Doña Rosita la soltera o el Lenguaje de las flores, de Federico García Lorca és una obra inspirada en les vivències de la seva cosina Clotilde Garcia Picossi, qui va mantenir una relació amorosa amb el seu cosí germà Màximo Delgado Garcia.


El ball de las Manolas
Després de viatjar a la província argentina de Tucuman, aquest jove va contraure matrimoni amb una altra dona.


Malgrat les circumstències, Lorca deixa clar, al menys en la seva versió de la història, que el xicot mai va deixar d’enviar-li correspondència de Clotilde per fer-li saber el seu desig de tornar i casar-se amb ella”

Moment divertit d'interacció amb el públic

Interpretada amb gràcia i estil, amb moments de genialitat i amb una posada en escena admirable (al mig del pati de butaques, amb els espectadors incrustats a la representació i involuntàriament participants de manera passiva, l’obra ens va deixar moments de somni que seguirem recordant amb simpatia: Quan l'Ama dialoga amb el públic, quan la dansa de les Manolas, els monòlegs de Rosita, el tendre autoritarisme de la Tia, etc. ens autoritzen a recomanar als qui en tinguin ocasió, que no es deixin perdre l'actuació d'aquest grup de teatre.

L'Ama i la Tía

.

Aquest grup ja va representar, el juny del 2016, l'obra de Sara Kane 4,48 Psicosis

La Junta, 18 de juny de 2018.



SI FA SOL – Escola de Música de Santa Coloma

FI DE CURS





A l’Ateneu Unió de la Colònia Güell, el matí del diumenge 17 de juny d’enguany, s’hi ha celebrat el fi de curs de l’escola de música SI FA SOL. on han participat quasi una seixantena de solistes, a part dels grups dels diferents cors de cantaires i instrumentals.

El torn dels solistes


Durant quatre hores, els amants de la música han pogut assistir a les demostracions que ens han anat oferint els alumnes de l’escola, amb interpretacions de violí, guitarra, flauta travessera, piano, cant, i el Cor Infantil i Juvenil SI FA SOL, el Cor de Gospel SI FA SOL, i el Grup de Combo d’Adults SI FA SOL. A la cloenda, conjuntament el Cor Infantil i Juvenil, el Cor de Gospel i el Grup de Combo ens han ofert l’Halellujah de Leonard Coen.

El Grup de Gospel


L’equip de professors i professores que ho han fet possible són:

Cant: Helena Jara
Clarinet: Àngel Pujol
Combo d’Adults: Arnau Borrull
Cor Infantil i Juvenil: Helena Jara
Cor de Gospel: Lluís Perernau
Bateria/Percussió: Josema Martín
Flauta Travessera: Josep Maria Fradera
Guitarra: Rubén Caneiro i Arnau Borrull
Piano: Josep Maria Fradera, Maria Palou, Marçal Pàmies, Àngel Pujo, Carles Sagarra i Montserrat Sagarra.
Juntament amb Mireia Claduch, Anna Mora, Rosa, i la resta de  l’equip directiu


La Junta 18 de juny de 2018


&&&&&&&&&
&&&&&&&
&&&&&
&&&
&

dilluns, 11 de juny de 2018





FESTA MAJOR DE LA COLÒNIA GÜELL




Festa Major Colònia Güell
Grup de diables


La Festa Major de la Colònia Güell enguany ha sigut els dies 8, 9 i 10 de juny, al límit inferior que permet el calendari lunar per la que es regeix (històricament el dia més avançat ha sigut el 30 i 31 de maig i 1 de juny de 2008). Tot feia pensar que podíem tenir un temps fred i potser plujós però no va ser així, la primavera ens va visitar i la pluja es va esperar.

Festa Major Colònia Güell
Tabaleres de Toquikitoqui


Divendres vam començar amb el pregó a càrrec de tres membres de la Txaranga, en Ramon Fradera, en Xavier Figueres, i en Toni Noya, en el que per torns ens van fer una història musical de la Colònia, des dels cors de Clavé, les cantades de caramelles, els diversos grups i els directors que hi ha hagut fins arribar a l’actual grup de Txaranga que enguany celebra el seu primer aniversari com a entitat constituïda. Després de la traca va començar un sopar al carrer més multitudinari que mai, amb taules afegides on no havien arribat mai. Les colles s’agrupen a les taules i les converses pugen els decibelis del carrer. Després el ball amb l’orquestra La Banda del Drac, que tothom va lloar com a magnífica. Cal dir que hi havia expectació perquè per primer any no venia en aquest dia la mítica Cimarron. Tard i tips a dormir va ocasionar un matí de dissabte espès, d’ulls axinats pel pes de la son.


Festa Major Colònia Güell
Benvinguda als geganters del Baix Llobregat


El dissabte va començar amb el despertar popular a càrrec de la Txaranga i els Petits Tabalers de la Colònia que, inexplicablement no vaig sentir. Massa d’hora per la meva son. Seguidament la xeringada consistent en ruixar-se amb aigua clara o de colors i finalment el bany d’escuma on la canalla es submergeixen dins la neu de detergent.

Festa Major Colònia Güell
Concert Infantil

Després d’un dinar fluixet (quina diferència amb la nostra antiguitat quan a les cases es feia un dinar exagerat on hi acudien familiars i amics que a vegades només veies un cop a l’any) i una mica de mandra al sofà, primer de tot la visita a l’exposició de puntaires al casal de la Gent Gran, a tocar del concert Infantil a la cruïlla de Claudi Güell amb Aranyó. A continuació un passeig pel carrer Aranyó on hi havia les puntaires de la comarca, compra de números obligada per la rifa del pernil, i visita a la mostra de “grans en moviment”, fotografies de persones conegudes del municipi i les seves activitats.

 
Festa Major Colònia Güell
Les puntaires arrenglerades al davant de Sant Lluís

I seguidament, a la plaça hi ha sardanes. La cobla Santiga (amb l’afegit del petit de cals Vicens fent de músic) ens va oferir música per ballar sardanes curtes. És un goig ballar sardanes a la Colònia, amb aquelles rotllanes que omplen el costat de la plaça del davant de l’Ateneu. A la mitja part els del Modernisme ens van oferir coca i moscatell. I a l’acabar, sardana de repetició.

Festa Major Colònia Güell
A la plaça hi ha sardanes


Ara tocava menjar una mica, si pot ser de pressa per poder anar a seguir a les colles de diables que de la plaça de l’Ateneu van anar fins la Cripta voltant per diversos carrers de la Colònia. I per acabar el dia música amb DJ Rambla. Els grups de jovent van ocupar el poble i arreu, des dels carrers fins a tots els racons del bosc i del torrent, amb les seves bosses amb alcohol furtiu. Els de la nostra edat ens vam retirar per no prendre mal i vam intentar dormir amb un èxit escàs.

Festa Major Colònia Güell
DJ Rambla


I per fi el diumenge. A les onze ja plantaven a la plaça d’Anselm Clavé. Mentre la policia municipal incomprensiblement  posava multes als cotxes aparcats al carrer Reixac (sembla ser que després del correfoc de dissabte van canviar els cartells on s’indicava que ja podien aparcar) a l’Ateneu arreglàvem la sala per oferir un refrigeri als integrants de les sis colles geganteres: Colla gegantera de Cervelló, Geganters de Gavà, Colla de Bellvitge, Capgrossos de La Florida, Colla Agrupació Cultural Folclòrica de Sant Feliu i gegants de Santa Coloma de Cervelló. (M’ informen que els guàrdies municipals havien retirat les multes després de comprovar el canvi de prohibició a altes hores de la nit). A les dotze s’inicia el cercavila i al cap de quasi una hora arriben a la plaça on van plantada al davant de l’Ateneu. Entren a la sala del teatre i recuperen forces. L’alcaldessa i el president de l’Ateneu Unió els agraeixen la seva presència i els oferim un present de gratitud.


Festa Major Colònia Güell
Plantada de gegants


A les sis de la tarda hi havia previst al pati de l’Ateneu la cantada d’havaneres pel grup la Vella Lola, però quatre gotes mal comptades i un cel amb núvols foscos han aconsellat traslladar l’audició a dins de la sala del teatre. Pel meu gust va ser un encert, i no perquè plogués, que no ha va fer, sinó perquè l’audició va millorar considerablement i va donar més categoria a l’acte, que va ser preciós.

Festa Major Colònia Güell
La Bella Lola a la sala del teatre


Ara era l’hora del circ, tan esperada pels infants i alguns de grans. Al davant de l’antiga farmàcia el Circ Xic van oferir el seu espectacle Taxaaan que va fer riure als espectadors. I just quan acabaven començaven a entrar, pel davant de Sant Lluís, les tabaleres de l’associació Toquikitoqui amb els seu ritme eixordador. Al darrera hi venien la Colla infantil de diables de la Colònia i també els diables infantils de Cornellà i el seu grup de tabalers, amb un timbaler petit petit, el més petit de tots el tabalers que he vist mai i que tocava com si fos gran.  Com si fossin timbalers del Bruc empaitant francesos recorrien els carrers de la Colònia encenent ventiladors de foc i fent esclatar els petards. De la plaça de Joan Güell, Barrau amunt per girar per Monturiol i baixar per Aranyó fins a morir a la plaça d’Anselm Clavé. Molta gent, molt de jovent, molta canalla valenta que s’aferraven sota els paraigües dels diables.

Festa Major Colònia Güell
Nit de pòlvora infantil


I l’hora final, al voltant de les deu a l’antic Terraplé, al davant de Barrau N, ran de nit esclatava el primer coet més enlaire de la xemeneia de la fàbrica. Tota la Colònia (i amics de Santa Coloma) que encara no sopaven estaven arramadats seguint els plataners de la carretera de la fàbrica. Cerimònia esperada que s’acaba en un Oooo!! de pena i de joia.  Ara sí, poc a poc, aturant-nos a parlar amb diferents grups per allargar una mica més la nostra festa, la festa del poble, la Festa Major.

Festa Major Colònia Güell
El castell de focs de cloenda


&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&
&&&&&&&
&&&&&
&&&
&




dilluns, 4 de juny de 2018





FONTOVA TEATRE


CAIMAN de Buero Vallejo



El cartell anunciador


El passat diumenge 3 de juny, dins dels actes de la Festa Major, que serà el cap de setmana del 8, 9 i 10 de juny, el grup de l’AteneuUnio, Fontova Teatre, per satisfacció del públic van interpretar l’obra de Buero Vallejo, Caiman. Una obra de dues hores de durada més deu minuts de descans a la mitja part.

Plovia desconsoladament

Una hora abans de començar, els integrants de Fontova Teatre ja estaven a punt, havien fins i tot posat les cadires pel públic. Mentre algú fumava el darrer cigar al pati de l’Ateneu, altres feien rotllana per comentar els darrers retocs, i alguns caminaven capficats repassant el seu diàleg. I tots ells miraven preocupats la pluja que estava caient i que, de ben segur desdiria a més d’un dels possibles assistents.

Carme Martínez, la veu, la relatora


El Ferran i l’Andrea provaven el correcte funcionament de les llums i el so des de dalt de l’amfiteatre. El director Manuel Lorente intentava conjurar el nerviosisme anant d’un lloc a l’altre, ara dins de l’escenari, ara a l’amfiteatre, i al final mirant al cel  en un intent d’aturar la pluja fina que ara semblava que volia donar treva.

A primer terme Roser Juan,AngieStyles i Joan Espelt. Al fons l'Àlex Navarro


Al grup de Fontova Teatre hi participa molta gent, més dels que surten al full de mà: Carme Martínez, Àlex Navarro, Roser Juan, Joan Espelt, Angie Styles, Gisela Cañadell, i Jesús Pascual fent d’actors. Manuel Lorente de director, Ferran Ràmia i Adrea Pucci de tècnics de llum i so, i Joana Carbonell, Lígia Arreaga i Alfons Bech, Carme Solé i......  Alguns pensàvem que en una obra de teatre només hi havia els actors, però és evident que com més gent hi ha al darrera més bé acaba sortint. I l’obra d’avui n’és una prova.

L'Àlex Navarro, la Roser Juan i el Joan Espelt


A tall de resum transcric el que diu en el full de mà perquè jo no ho sabria dir millor:
Caiman és una obra escrita per Buero Vallejo en els primers anys de la transició política, estrenada el 1981, “en aquells anys d’incertesa” com diu un dels personatges.
Gairebé 40 anys després, la problemàtica que planteja resulta plenament vigent a la nostra societat i en el context actual.
L’obra reflecteix la realitat social, política i cultural d’aquell moment i la pròpia ideologia de l’autor, sempre crític amb el sistema feixista. Aquest fet li va comportar una condemna a mort acusat d’adhesió a la rebel·lió, després li van commutar per una pena a 30 anys de presó i finalment es va saldar amb 7 anys de captiveri (maig de 1939 a març de 1946).

L'Angie Styles, la Gisela Canadell i la Roser Juan, d'esquena

L’argument ens situa en un barri obrer dels anys 80 on una parella liberal d’activistes lluita per millorar la vida dels seus veïns, malgrat el drama familiar que pateixen per la desaparició de la seva filla; al voltant d’aquet fil van sorgint altres qüestions com l’atur, la lluita per les llibertats individuals i col·lectius, les violacions, la hipocresia, els ideals...
CAIMAN ens parla de la vulnerabilitat de l’ésser humà davant situacions inesperades que ens superen i poden condicionar la nostra trajectòria. També mostra com, cadascú afronta el patiment i les dificultats: alguns amb escepticisme, altres lluitant per millorar el món i altres construint un imaginari que finalment pot esdevenir fatal.
L’obra ens encoratja a lluitar davant l’adversitat i a continuar endavant. Etc.


La Gisela i el Joan, en un carrer fosc de qualsevol ciutat


I tal com acostuma a passar en les obres que agraden, el temps es contrau i no es  fa evident els minuts que han passat. Va arribar la mitja part, alguns van sortir al carrer, bé al pati per fumar una estona, bé al bar de l’Ateneu per prendre un cafè, i aquests darrers van tornar dutxats. La pluja havia revifat i ara queia amb força. Unes noies que venien del bar portaven la clenxa al mig i deien “n’està caient una...!”. Ho vam comprovar just quan es van tancar els llums i al recomençar l’obra s’escoltava l’aigua dels baixants que picaven sobre la teulada fent una remor com de motor.




L'Angie i la Roser immerses en el drama


Tot el que és bo s’acaba, diu la dita popular.Fins a quatre vegades van haver de sortir a saludar perquè els aplaudiments no s’aturaven. Una preciositat d’obra ben escrita,  ben interpretada i ben “pintada” per la il·luminació que els enviaven a cada escena: la del menjador de la casa, la penombra dels pensaments tristos, la dels carrers foscos on l’Antònia demanava caritat.




Gisela, Carme, Angie, Joan,Roser, Àlex, Jesús Pascual, Joana Carbonell i Manuel Lorente

Després, caminant cap a casa revenien pensaments d’una o altra escena, i la gent que ens anàvem trobant ens interpel·lava per alabar l’obra, els actors i, implícitament, la Junta de l’Ateneu.

Colònia Güell, 4 de juny de 2018

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&
&&&&&&
&&&
&

dilluns, 30 d’abril de 2018






BOJOS DEL BISTURÍ – Una comèdia d’infart
De Ray Cooney
Interpretat pel grup jove de la Societat Recreativa de Santa Coloma de Cervelló


Diumenge 29 d’abril de 2018, a l’Ateneu de la Colònia Güell. Les cinc de la tarda. Els actors estan retocant alguns detalls del decorat, alguns es comencen a canviar i a maquillar. La Junta de l’Ateneu estem intranquils perquè dubtes seriosos sobre l’assistència de públic. Aquest cap de setmana, la Parròquia ha organitzat una sortida a Lourdes i molts de la gent gran, els més fidels assitents als actes de l’Ateneu, hi han anat. A les sis obrirem portes.



A tres quarts de sis acudeixen els primers i decidim obrir portes, pensem que benvinguts. Però hi ha altres que s’esperaven i ja és un no parar d’afluència, com un riu de gent que van entrant. S’havien posat cent cadires amb l’esperança d’omplir-ne la meitat i ja estan plenes, però encara estan entrant i farem curt. Cal treure les que guardàvem al sota l’escenari, i les que guardàvem a la Saleta del primer pis, fins i tot n’anem a demanar al cafeter. Un goig de sala tota plena.




A quarts de set tanquem els llums, pels altaveus anuncien l’acte i s’alça el teló. El doctor Zaplana, sol a l’escenari està repassant el seu discurs al congrés de metges Ramon i Cajal. Entra el director de l’hospital per fer-li veure el gran honor que significa dir aquest discurs al que fins i tot hi assistirà la ministra de sanitat, i se’n va. Entren els doctors Robert Aguirre i Miquel Bonet que estan preparant la festa de Nadal, i se’n van. Inesperadament es presenta l’antiga infermera Clara Puig per anunciar-li que ell, el doctor Zaplana, és el pare d’una noia de divuit anys que avui ha vingut perquè el vol conèixer, i no se’n va. A partir d’ara tot serà un clàssic i meravellós vodevil que als fulls de mà descriuen així “Un vodevil clàssic, una hilarant comèdia de portes que s’obren i es tanquen en el marc de la sala de metges d’un hospital”.




Feia anys, potser mai que no havia vist riure tanta gent al teatre de l’Ateneu de la Colònia Güell. Jo mateix feia temps que no reia d’aquesta manera, sense poder-me aguantar (i això que era la tercera vegada que veia l’obra). En alguns moments tothom aplaudia l’actuació, en d’altres un silenci expectant esperava un desenllaç inevitable que ens portava altre cop a riure. Alguna vegada el gir era tan desgavellat, tan imprevisible que només es podria definir de genial:




-          Seu Miquel que t’he d’explicar una cosa  - i el doctor Miquel seu al costat del doctor Zaplana -  T’he de dir qui és el pare de l’Abril
-          Ah sí? I qui és?
-          El pare ets tu!

I tothom salta de les cadires rient a més no poder, aplaudint d’agraïment per aquesta estona impagable amb diners.




Una mica més enllà de la mitja part ve l’intermedi, deu minuts de descans per fumar els que fumen, per comentar els que comenten, per anar a beure un cafè un els que volen un cafè. I després tornem-hi. Esperant la continuació, desitjant que no es desinfli el soufflé.  I no es desinfla, al contrari, el tros que falta es va enfilant en una apoteosi de mal entesos cada cop més estripats, més impensats, més desitjats. Fins que arriba el final, també sorprenent, també bonic per tendre, per bonic, per ben pensat.

S'obren els llums, la gent s'aixeca somrient. Quan als rotlles de converses alguns comenten que és la segona i fins la tercera vegada, alguns, que ja l’han vista, ningú  s’estranya. Segur que si la tornessin a fer molts repetirien.




Al dors del full de mà hi figura aquest repartiment:

Doctor David Zaplana -  Dani Palomares
Doctor Robert Aguirre – Xavier Bonete
Menchu Zaplana – Ariadna Martínez
Doctor Miquel Bonet – Jaume Vicens
Supervisora . Inés Olivé
Don Cayetano Sants Montoro – Alberto Fernández
Clara Puig – Marta Albert
Zelador – Lluís Sanpera
Abril – Marina Esteban
Sergent – Xavier Clua
Diego – Carles Monfort
Senyora Bonet (mama) – Rosa Sastre
Direcció: Jaume Vicens Pueyo
Llum i so: Jordi Ribas, Chente Aroca, Llorens Sàbat, Joan Oró (si bé avui eren en Ferran Ràmia i Aleix Font)
Apuntadoras: Sílvia Gavaldà i Montse Arcas
Maquillatge: Àngels Ràfols
Imatge: Xavier Bonete





Colònia Güell, 30 d’abril de 2018

divendres, 27 d’abril de 2018


TEATRE


DIUMENGE 29 D'ABRIL DE 2018
A LES 18,30




Diuen que el riure és bo per la salut. Aquesta obra hauria d'estar subvencionada per l'Institut Català de la Salut. Els que hi vingueu passareu una de les millors estones dels  darrers dies.

dimarts, 24 d’abril de 2018


RECITAL DE POESIA DE SANT JORDI

ATENEU UNIÓ

Espectacle: TOT SOMIANT L’ATLÀNTIDA


Recita Sílvia Bel Canta Juan Manuel Galeas Músics Fran Leon i Tete Castilla

Sílvia Bel en plena actuació

L’espectacle sembla que objectivament va agradar i molt. Els comentaris tots van ser elogiosos i alguns entusiastes. Sincerament comparteixo aquesta opinió ja que va consistir en un recital de poesia ben conjuntat amb el cant i la música. De la Sílvia Bel, qui més qui menys ja en té una opinió favorablement formada, per haver-la escoltat en la megafonia de les grans concentracions catalanes dels darrers anys. I els últims mesos s’ha guanyat les simpaties de multitud d’espectadores de la popular sèrie dels migdies de TV3 “Com si fos ahir”. En l’acte de diumenge va mantenir el seu nivell i va respondre a les espectatives dels assistents.

Els músics, atents per encetar la seva actuació 

El conjunt format per Joan Manuel Galeas, Fran Leon i Tete Castilla eren totalment desconeguts per la immensa majoria de nosaltres i estàvem expentants per saber si millorarien o empitjorarien la qualitat de la diva. Tots vam coincidir en afirmar que s’havia superat l’insuperable i les felicitacions que ens  a la Junta anaven dirigides tan a uns com a d’altres. De la Sílvia Bel ja en coneixíem la seva categoria, i la seva actuació era adequada a aquesta exigencia, però dels altres no en sabíem res i per això ens van meravellar.


Juan Manuel Galeas, el cantant

El públic bé, excel·lent. Cent cinquanta persones no és una assistència gaire habitual en la majoria de convocatòries. És cert que els recitals de Sant Jordi sempre han comptat amb una assistència generosa, però sovint ho atribuíem a la simpatia que comporta el fet que els actors fossin veïns de la Colònia. Ahir, potser degut a la solidaritat de veïns i amics amb l’Ateneu i, sobretot cridats per la categoria de Sílvia Bel, van acudir massivament a la celebració anticipada de la festa del Patró de Catalunya.

Tete Castilla a la guitarra

El Ferran, tècnic de so i de llum, genial, precís ens les demandes dels actors: “Més llum aquí” i tenien més llum allà, “Abaixa el so del micròfon número cinc” i la potència del cinc s’adequava al conjunt. Explicat així sembla una feina fàcil, però només ell (i els membres de la Junta) saben la quantitat d’hores que li ha requerit afinar les connexions i els programes d’ordinador específics de cada demanda. Per acabar-ho de perfilar, una senyera formada de focus de colors bressolava un gran llaç groc de suport als polítics empresonats, exiliats i represaliats.

A la foto no s'aprecia el color groc, ni l'estelada ni el llaç

Va iniciar l'acte el president de l'Entitat, Aleix Font, amb un discurs adreçat a la conveniència d'esforçar-nos en la lectura poètica. La poesia és una més de les Belles Arts, i com a tal no pot ser que estigui tan devaluada entre el conjunt de la població. Seguidament va començar l'acte propiament dit.


Aleix Font durant el discurs inicial

Van recitar, a vegades sola i a vegades conjuntament, poesies de Dolors Miquel (Memento Fournier), de Pier Paolo Pasolini(La Ràbia), de Maria Mercè Marçal (Vuit de Març), de Charles Baudelaire (L’enemic), David Caño (La llibertat), Roc Casagran (Em demanes un poema), Carlos Edmundo de Ory (Dame), Nicanor Parra (Agnus Dei), Joan Vinyolí i Pladevall (Pel camí dels mesos de l’any), Vicent Andres Estellés (Sonata d’Isabel), Gabriel Ferrater (Com aquell Déu posseït), Anònims atribuïts a Santa Teresa (A Cristo Crucificado), Joan Vinyolí i Pladevall (El poeta adolescent), i Dolors Miquel, de nou, (La Maquilladora de la mort).

Fran León acompnyava a la flauta traversera i a la caixa acústica

El cantant i els músics ens van oferir: Mors lluny, Pare, Escola graduada, Boca seca, Sevillanas de la vida, Nanas de la cebolla, A Cristo Crucificado, i Riu amunt.   


I el públic aplaudia i aplaudia

Quan es va acabar, després d’entregar un pom de flors a cadascun dels actuants, tots, públic i actors, vam sortir al pati de l’Ateneu per brindar amb cava o amb refrescos per aquesta Festa Nacional de la primavera. Vam poder parlar amb ells i fer-nos fotografies conjuntament, cosa que va contribuir a millorar encara més la sensació d’un acte rodó, complert, d’aquells que penses: tan de bo poguéssim repetir.

Ciscu Huertas, Ferran Ràmia, Sílvia Bel, Montse Elias i Aleix Font


dimecres, 4 d’abril de 2018


RECITAL DE POESIA DE SANT JORDI
A L'ATENEU UNIÓ


Diumenge 22 d'abril a les 6 de la tarda



entrada gratuïta

dilluns, 12 de març de 2018



DIADA MUNDIAL DE LA DONA A LA COLÒNIA GÜELL

A la revista La Actualitat s’hi anunciava:

PERFILS DE DONA
DIUMENGE 11 DE MARÇ DE 2018 A LES 18 HORES
AL TEATRE DE L’ATENEU UNIÓ DE LA COLÒNIA GÜELL

Recull de contes teatralitzats que ens presentaran una deliciosa, incisiva i lacerant mirada sobre diferents tipus de dona, totes diverses “Cada dona és un individu, no una espècie” (Isabel Clara Simó).
A càrrec de l’Associació Dones pels 4 Cantons.



A les sis de la tarda del diumenge, puntualment va començar l’acte d’homenatge i reivindicació de la Diada. A la sala les cadires pràcticament totes ocupades, tots els llums apagats excepte els de l’escenari, silenci expectant .Asseguda davant del piano , la pianista Michelle Faber. Surt per anunciar l’acte Maria Maneu i  ens dona la benvinguda

Inicia la representació Montserrat Elias amb un text d’Isabel-Clara Simó i de seguida, la pianista ens toca God Bless the Child i ens demostra el que serà el format de tota la sessió: lectura i melodia de piano .



Seguidament, Joana Carbonell es situa davant del faristol i llegeix un text de Montserrat Roig del recull  “Ramona, Adéu”. La gesticulació, l’expressivitat, la indumentària ja ens demostren que no només serà una lectura dels diversos textos. Quan acaba pren el torn la pianista per espaiar la següent intervenció.





Ara són José Luís López i Carme Martínez els qui teatralitzen el diàleg “Infidelitat, de Maria-Clara Prat Roig.
 - Ricard, tu m'enganyes?
- Zzzz...
- Ricard, que no em sents?
- Zzz...eh?
- Que si tu m'enganyes?
- Que, què...?
- Que si m'enganyes, que si tens una altra dona!
- Però què dius ara?!, quines coses de parlar en aquestes hores!
- Qualsevol hora és bona, digues, en tens una altra?
- I és clar que no!, però què t'ha agafat per fer-me aquesta pregunta?
- Res, però tenia un dubte, i quan es té un dubte s'ha de resoldre, no?
- Un dubte?, què he fet jo perquè dubtis de mi?
- No cal fer res, però és sabut que a les empreses hi ha sempre embolics entre secretàries i caps, o entre companys i companyes de feina, i tu t'hi passes moltes hores a l'empresa, a més també viatges molt...
- I perquè viatjo i treballo molt has de dubtar de mi?.......
Després dels aplaudiments, Michelle Faber que abans havia tocat Seascape, ara ens toca Cry Me a River.


Surt l’Olga Abuin i ens canta Veinte Años, de Maria Teresa Vera, acompanyada a la guitarra per José Luís López, genial. Quan acaben, quan els aplaudiments del públic cedeixen al silenci, la pianista ens ofereix Insensatez.
Qué te importa que te ame
si tú no me quieres ya.
El amor que ya ha pasado
no se debe recordar.

Fui la ilusión de tu vida
un día lejano ya.
Hoy represento el pasado,
no me puedo conformar.

Si las cosas que uno quiere
se pudieran alcanzar,
tú me quisieras lo mismo
que veinte años atrás.

Con qué tristeza miramos
un amor que se nos va:
es un pedazo del alma
que se arranca sin piedad.



Maria Maneu i Roser Joan dialoguen “El bon suís” de Isabel Clara-Simó, un text irònic i humorístic llegit i interpretat a dues veus. La música del piano és Waltz for Debby.
 El marit de la Sofia s’ha cansat d’ella i la vol deixar. La seva amiga Neli li diu que hi ha tres maneres de retenir-lo. Una, posant-se maca, una altra fent-li agafar gelos, i la tercera fer veure que portarà la situació amb dignitat, que vol estudiar secretariat perquè necessitarà diners per viure sola, i que la vegi il·lusionada pel futur, alegre, cantant mentre fa números i plans. La Neli li diu que això no ho suporten els homes, que la dona vulgui ser lliure.


L’Esther Barba, directora de l’acte, mig recitada mig cantada interpreta la peça, “No us caséssiu pas, noietes”, escrita per Boris Vian i que va popularitzar Guillermina Motta,  acompanyada per Michelle Faber.


No he vist mai un home a pèl
que acaba de sortir del bany
regalimant per cada pèl
busca el barnús amb gran afany.
No heu vist cap lleig sense remei
després de devorar un lluç
mirar-se amb cara de pallús
la maonesa del jersei.
Els jovencells són uns mesells
quan es fan vells tenen rampells.
Els que són alts són uns cretins,
si són baixets són uns botxins.

No heu vist mai un home gras
que treu les cames del seu jaç
tot remugant "que tinc mitjons?"
i es grata d'esma els saxons.

No us caséssiu pas, noietes,
no us caséssiu pas.
Val més fer cine, feu-me cas,
o quedar verge a cals papàs.
Feu de cambrera, de rentaplats.
Crieu un mico, crieu gats.
Alceu els rems, serviu conyacs.
Prengueu els hàbits o els parracs.
Veneu bombons, veneu tabacs.
Feu strip-tease amb fons de jazz
o feu la Rambla, en darrer cas.
Però caséssiu pas, noietes,
no us caséssiu pas.

Heu vist un home balbejat
si ve massa tard a sopar.
El coll maculat, de carmí
i amb tuf dubtós de patxulí.
No heu vist mai al cabaret
un senyoràs calb i obsolet
palpar dissimuladament
la donzelleta innocent.

Els que són forts parlen d'esports,
si són polits són avorrits,
si són astuts i orelluts,
quan són rics són massa antics.

Potser no heu vist mai al ball
un pixaví escarransit,
estarrufar-se com un gall,
estirar el coll i treure pit.

No us caséssiu pas, noietes,
no us caséssiu pas,
poseu-vos el millor vestit
i aneu de gresca cada nit.
Canvieu d'amant tres cops al mes,
dins un mitjó guardeu diners
als setanta anys us serviran
per conquerir qualque galan.
Al pretendent recalcitrant
deixeu-lo amb un pam de nas.
Viviu la vida a tot gas.

Però no us caséssiu pas, noietes
no us caséssiu pas.

Però no us caséssiu pas, noietes
no us caséssiu pas.




Repeteixen la parella còmica José Luís López i Carme Martínez, amb el diàleg “Avorriment”, de Maria-Clara Prat Roig “En Joan queda astorat quan la seva dona li diu que el deixa perquè és un avorrit...” I a l’acabar sona al piano The Way We Were.



I per acabar, Esther Barba li diu a Roser Joan “Ja t’ho deia jo”, un monògel d’Isabel –Clara Simó,  on una mare de 50 anys per comptes de consolar la seva filla quan el seu home l’ha deixat, la renya. “Ja t’ho deia jo! Ja t’ho deia jo que passaria!.....”


A tots ens ha agradat. Al pati de butaques es formen les rotllanes de comentaris i poc a poc es va buidant. Quedem pocs quan José Luís López puja a l’escenari amb un company i ens ofereixen un moment d’aquells inesperats i agraït, un  concert de guitarres que es fa curt i, potser per això, encara més valorat.

Aleix Font
11 de març de 2018